A propòsit de l’article “Els reptes del sindicalisme musical: De la factura a l’Estatut de les Artistes”

L'article, publicat a La Directa, recull entre d'altres l'opinió del president de MUSICAT, Josep Reig

La revista digital La Directa va publicar el 21 de desembre passat un article amb el títol Els reptes del sindicalisme musical: De la factura a l’Estatut de les artistes, que recull entre d’altres l’opinió del president de MUSICAT, Josep Reig, sobre el marc normatiu actual i el sistema de facturació dels artistes. En relació a aquest article, i als comentaris sobre MUSICAT que ha suscitat, volem fer un seguit de puntualitzacions:

En primer lloc, hem d’esmenar algunes afirmacions inexactes. L’autora de l’article, Isabel Benítez, diu de MUSICAT:

Hereva del Sindicat de Músics de Girona – fundat l’any 1905 -, es defineix a si mateixa com “una associació professional de caràcter sindical”, que actualment compta amb més de 3.000 socis.

El Sindicat d’Orquestres de la Província de Girona es va fundar l’any 1917 a Figueres i va estar actiu fins a la seva extinció l’any 1936. Amb la dictadura franquista es va crear el Sindicato Provincial de Músicos Españoles (SPME). MUSICAT va néixer el 1995 d’una escisió d’aquest sindicat.

El seu complex organigrama inclou diverses cooperatives de treball associat i una de serveis, a través de la qual es facturen “els treballs dels artistes donats d’alta com a autònoms”.

MUSICAT té dues cooperatives. La primera, Músics de Girona, SCCL, és una cooperativa de serveis que factura les actuacions dels músics adscrits al Règim General de la Seguretat Social, en règim de prestació de serveis. La segona, Músics de Catalunya, SCCL, és una cooperativa de treball associat que factura les actuacions dels músics adscrits al Règim d’Autònoms de la Seguretat Social.

El “complex organigrama” es completa amb una associació cultural, Dos Per Quatre, que té concedida l’exempció d’IVA per a la música tradicional catalana i per a la música d’animació infantil, i una societat limitada unipersonal, Doble Xamfrà, participada al 100% per Músics de Girona, SCCL, a través de la qual es contracta el personal auxiliar que treballa de manera estable amb les formacions musicals associades, mitjançant contractes fixos a temps parcial.

Des del primer dia, l’objectiu principal de MUSICAT ha estat que els músics estiguin donats d’alta a la seguretat social quan vagin a treballar, ja sigui aplicant el Decret 2621/1986  o a través de les cooperatives. De fet, aquestes es van crear perquè la normativa només solia aplicar-se en contractes fixos o de llarga durada però no en els bolos i, en aquests casos, els músics es trobaven completament desprotegits.

És evident que la normativa sobre relació especial d’artistes en espectacles públics, tant en el vessant contractual (real Decret 1435/1985), com en el de seguretat social (real Decret 2621/1986) ja fa temps que necessita una reforma urgent perquè ha quedat obsoleta i no dóna resposta a les necessitats específiques de la professió.

Segons la llei, l’organitzador de l’espectacle ha de contractar laboralment els músics i els ha de donar d’alta i baixa al Règim Especial d’Artistes de la Seguretat Social el dia de l’actuació.  La complicació que suposa aquest procediment fa que la majoria d’organitzadors d’espectacles, ajuntaments inclosos, prefereixin la relació mercantil i demanin factura als músics. Davant d’aquesta situació, els músics només tenen dues solucions possibles: constituir-se com empresa o fer-se autònoms. Qualsevol que conegui mínimament la realitat del sector sap que pocs músics poden permetre’s ni una cosa ni l’altra. En aquest sentit, les cooperatives són una solució per preservar els interessos socials dels músics i evitar greus responsabilitats als organitzadors d’espectacles que els contracten.

Hi ha veus que reclamen que s’apliqui al peu de la lletra la normativa vigent i ens responsabilitzen d’haver donat una solució alternativa que ho impedeix.  MUSICAT no té res en contra que s’apliqui la llei, ben al contrari. És més, fa vint anys que vam començar aquesta lluita fins que vam haver de rendir-nos a l’evidència i tocar de peus a terra: la realitat és que el músic vol treballar i l’organitzador vol estar cobert i no tenir problemes. Algú s’imagina que un ajuntament farà un contracte laboral (nòmina, retenció del IRPF - que pot ser diferent per a cadascú-, alta i baixa a la SS, prevenció dels riscos laborals) per a cada músic d’una orquestra que toca 3 hores, per exemple, a la festa major? Encara que volguessin fer-ho, segurament no podrien perquè tenen limitada la contractació.

El que es necessita de manera urgent és una reforma de la Llei. En aquest sentit, l’any 2007 MUSICAT va presentar, juntament amb les associacions que en aquell moment formaven part de l’extingida Unió de Músics de Catalunya, una proposta de reforma del règim laboral dels músics. El text es va portar al Congrés dels Diputats com una esmena al Proyecto de Ley de medidas en materia de seguridad social (121/000126). El Govern es va comprometre a actualitzar les normes que regulen la relació laboral i de seguretat social dels artistes en espectacles públics en el termini d’un any, tal com es va publicar en el BOE del 5/12/2007 (disposición adicional decimoquinta).

Com que, malgrat el compromís del Govern, l’esmena no es va tirar endavant, l’octubre de 2009 es va presentar a la Comissió de Cultura de la Mesa del Congrés dels Diputats una proposta no de Llei de reforma de les normes que regulen la relació laboral dels artistes en espectacles públics, que el Congrés va aprovar per unanimitat. Al cap de quatre anys, l’abril de 2013, la diputada Montserrat Surroca va demanar que es donés compliment al mandat del Congrés. La Comissió s’hi va oposar amb l’únic vot en contra del PP, que en aquell moment tenia majoria absoluta.

El fet és que han passat deu anys des de la primera proposta i no s’ha fet res. El març de 2010, la Tresoreria General de la Seguretat Social es va limitar a emetre un informe vinculant on expressa la dificultat tècnica de tirar endavant la reforma i reconeix la funció de les cooperatives com a vàlida.

D’altra banda, el mateix any 2010, una desena  d’associacions vam impulsar la creació d’un Codi de Bones Pràctiques en l’Àmbit de la Creació i de la Interpretació Musical, elaborat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) i redactat pel músic i advocat Eduard Iniesta. En el marc d’un futur “Estatut de l’Artista”, el text estableix un conjunt de pautes d’actuació dels diferents actors que intervenen en l’àmbit de la creació i la interpretació musicals, amb l’objectiu d’aconseguir la màxima seguretat jurídica en les relacions professionals, laborals, mercantils o de qualsevol altre tipus que s’estableixen entre els autors, intèrprets i/o executants d’obres musicals i qualsevol persona física i/o jurídica que es relacioni amb ells i que intervingui en l’ambit de la creació i la interpretació musical.

Una de les opinions del president Josep Reig que ha aixecat més polseguera és quan diu que “és sorprenent que sindicats d’estil anarquista estiguin reivindicant l’aplicació d’una normativa franquista”. Els que s’han sentit al.ludits han posat el crit al cel per defensar que la llei és del 1985 i, per tant, no és una llei franquista. Efectivament, no ho és en sentit propi, però en té l’essència i l’esperit. O algú creu que el franquisme es va acabar amb la mort del dictador? En tot cas està clar que és una llei desfasada i, tal com hem dit abans, inaplicable en la majoria de casos i que, per tant, necessita una reforma urgent. Tampoc ens podem estar de dir que les xarxes socials no són precisament el lloc més adequat per debatre amb un mínim de rigor i serietat.

Estem convençuts que, en el fons, tots perseguim els mateixos objectius i el que hauríem de fer és unir esforços i dedicar-nos a trobar solucions i no pas a buscar culpables. Nosaltres continuarem treballant per millorar i facilitar la feina dels músics i, en aquest sentit, ens posem a disposició de tothom per fer el que calgui per aconseguir-ho.